Les reformes educatives a l’Estat espanyol i la lluita contra aquestes¶
L’any 1975 moria a l’Estat espanyol el cap d’estat Francisco Franco, després de casi quatre dècades de règim polític dictatorial, donant pas a l’anomenada Transició Democràtica, que suposaria l’inici d’una nova etapa política, sense haver solucionat però, els grans problemes que arrossegava l’Estat des de feia temps. Des de llavors, la qüestió educativa a l’Estat espanyol ha estat un tema pendent i sempre complicat, tot encadenant-se diferents reformes educatives que no han aconseguit encara resoldre les diferents problemàtiques existents; LODE (1985), LOGSE (1990), LOPEG, LOU (2001), LOCE (2002), LOE (2006). A l’actuació d’aquestes lleis s’hi haurien d’afegir les diferents lleis que estableixen els diferents governs autonòmics al seus àmbits d’actuació, que en el cas català depenen de les comunitats autònomes de Catalunya (LEC, LUC), València i les Illes Balears (la Catalunya-Nord resta sotmesa a la legislació francesa).
De la mateixa manera que passa a la resta d’Europa, l’Estat espanyol ha hagut d’aplicar les diferents directrius relacionades amb l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior, sorgit de les declaracions de la Sorbona (1998) i la de Bolonya (1999). En aquest aspecte, les lleis sorgides a partir de la LOU de 2001 són únicament adaptacions a nivell estatal del model europeu, que alhora han de ser adaptades per les administracions autonòmiques competents. Per tant, als diferents països dins l’Estat espanyol tenim tres nivells d’aplicació legal; l’europeu, l’estatal i el de les comunitats autònomes.
Aquesta situació ha fet molt complicada la unió entre les lluites per l’ensenyament fora dels nivells de cada poble, i la lluita contra l’aplicació de l’EEES portada a terme l’any passat n’és un exemple. Un altre dels problemes que el canvi de règim no va solucionar fou el conflicte originat per les diferències nacionals a dins de l’Estat espanyol, que possiblement no són visibilitzades des de fora, però que encara són molt vives a dins del mateix. Això ha fet també que moltes de les lluites, tant a nivell estudiantil com socials, han agafat una estructuració a nivell nacional en comptes d’estatal. En el cas català, el sindicat estudiantil majoritari, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), està estructurat d’aquesta manera, cosa que ha influenciat molt a tot el moviment assembleari i al traspàs d’informació entre les diferents assemblees, motivat també per la facilitat d’expressió en una mateixa llengua i el fet de compartir unes mateixes legislacions autonòmiques.
El moviment estudiantil a l’Estat espanyol ha tingut sempre el problema de la falta de continuïtat, degut al ritme de vida dels i les propis estudiants. Sumat a això, el paper d’algunes organitzacions sindicals ha fet caure els moviments de protesta en moments crítics on es podien haver aconseguit canvis (com ara el paper del SE durant les mobilitzacions de 1986 contra la selectivitat). Així i tot, la darrera lluita contra la LOU el 2001, va aconseguir una paralització parcial de la reforma, que estava realitzant el govern del PP (centre-dreta). Tot i haver fet una promesa electoral en contra, el PSOE (centre-esquerra), continuarà amb les reformes iniciades amb la LOU, amb la LOE de 2006. Aquesta nova reforma va agafar per sorpresa un moviment estudiantil que no havia agafat el relleu de l’anterior etapa i que trigaria en adonar-se de les veritables implicacions del procés d’implantació de l’EEES. També s’ha de tenir en compte que durant els governs socialdemòcrates les mobilitzacions socials a l’Estat espanyol són molt més complicades, ja que els sindicats amb més capacitat de mobilització (CCOO, UGT, SE) depenen directament del PSOE i no solen mobilitzar-se en contra de la seva política.
En aquest aspecte, el moviment contra l’EEES dels últims anys, es va anar gestant poc a poc, però va arribar una mica tard pel que fa a la situació política i mediàtica que es viure l’any passat. D’altra banda, aquest era un moviment conformat majoritàriament per gent nova que no havia tingut cap mena de contacte amb altres lluites, però que es va saber organitzar ràpidament de manera assembleària i horitzontal, rebutjant la presència dels sindicats socialdemòcrates que sempre havien intentat ficar pals a les rodes per aturar les mobilitzacions o intentar suavitzar-les. Als Països Catalans, el moviment d’ocupacions de facultats va agafar ràpidament una forta empenta per tot el territori, convocats pel SEPC a les zones més petites i per assemblees autònomes a les ciutats com Barcelona, València i Castelló. Malgrat això, la repressió al moviment estudiantil català, amb més de 100 persones imputades en judicis i les contínues càrregues policials (Barcelona, Palma, Bellaterra…) varen afeblir un moviment que depenia molt de les temporades d’exàmens i vacances.
Pel que fa a la situació política actual, existeix un sentiment de pessimisme generalitzat entre la major part de la gent que va participar a les mobilitzacions de l’any passat. Així i tot, a nivell legal es van aconseguir petites reformes i es va demostrar que un altre tipus de lluita era possible. S’aconseguí evidenciar l’autoritarisme de les universitats i de l’Estat espanyol amb la imposició d’aquesta reforma, així com el paper d’alguns sindicats estudiantils col·laboracionistes amb l’actual govern. Un altre punt important va ser la crítica a les institucions educatives i a l’ensenyament en general, que va generar el sorgiment de diferents alternatives pedagògiques que encara continuent avui dia, com ara la Universitat Lliure La Rimaia. Tot i que el moviment d’assemblees s’hagi aturat per diferents raons, el seu exemple organitzatiu ha quedat. També les organitzacions estudiantils més radicals (SEPC, FEL) n’han sortit enfortides d’aquesta lluita.
La situació de crisi econòmica a l’Estat espanyol, comparada freqüentment amb el cas de Grècia, que afecta de manera preocupant al jovent, sumada a una imposició de l’EEES que està portant molts problemes i que encara ha de donar-los més (Estratègia Universitat 2015), fan preveure una pròxima arrencada de les mobilitzacions en un temps no massa distant. Així i tot, s’haurà de seguir treballant per conscienciar a la resta d’estudiants, especialment als i les que tot just comencen les seves carreres, sobre la importància que tindran aquestes reformes neoliberals sobre el sistema educatiu català i europeu.
